BOMBERS DE BARCELONA MORTS AL SERVEI DELS CIUTADANS

 

 

MORTS EN SERVEI

Apunts històrics de la mort en servei de bombers de la ciutat de Barcelona

 

Joan Klein Noriega             27.03.1877

Josep Flamerich Rovira    28.08.1929

Carles Smith Montañés      28.08.1929

Bonaventura Aspa Badia    27.12.1929

Claudio García Pardo         12.08.1930

Valentín Almazán Pérez     13.08.1930

Lluís Pons Fontdevila        23.08.1930

Salvador Torredeflot Petit  30.08.1930

      Antonio Edo Rives          03.12.1935

Francesc Ribas i Muñoz    22.01.1951

Àngel Martín i Serra            16.02.1952

Salvador Carreras i Martín  24.02.1956

Lluís Filella i Biosca            24.02.1956

Joaquim Gadea i Castells     08.11.1959

Rafael Gimeno i Miquel      03.10.1964

Joan Calderón i Conesa    19.10.1964

Miquel Parra i Parra         23.04.1969

Camilo Roigé i Prunera      27.11.1971

Emili Monfill i Domingo      27.11.1971

Máximo del Valle i Tudel   27.11.1971

Salvador Font i Jaén          22.09.1974

Joaquim Morera i Benages 27.04.1975

José Rodríguez Rodríguez 30.07.1976

Jordi Jutglar i Baena         08.01.1982

Manuel Ortega Yeste         11.05.1987

Antonio Redondo Andújar  23.03.1995

Jordi Mur i Muntanyá        26.06.2003

 

José Garrido i Gámez         27.02.2009

Pablo Calvo Sánchez          08.06.2011

 

Joan Klein Noriega                       27.03.1877

 

“Un desgraciat accident ocorregut en l’incendi del carrer de l’Hospital, va impressionar viva i dolorosament tot Barcelona. El jove arquitecte de vint-i-vuit anys, En Joan Klein Noriega, primer subaltern del Cos de Bombers de Barcelona, va pagar amb la seva vida el seu entusiasme envers una professió en la que és més fàcil trobar aquest tràgic final que no pas aconseguir l’agraïment d’aquells a qui es salva la vida, la d’algun del seus familiars o se’ls evita la destrucció d’abundosos béns materials.” Així s’expressa el recordat Cap de Bombers de Barcelona En Josep Sabadell i Mercadé en la seva important obra Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona (1379 – 1939), de la que s’ha extret la ressenya d’aquesta mort i de les següents en el període esmentat.

 

 

L’incendi es va declarar a les sis de la tarda a la planta baixa d’una casa del carrer de l’Hospital immediata a la fonda Zaragoza i a la casa de Beates de Sant Agustí, i les flames van elevar-se aviat a considerable altura i des de la Rambla, al costat de la plaça Reial, semblava que l’edifici incendiat era el teatre del Liceu. Va córrer la brama de que al local sinistrat hi havia emmagatzemada alguna matèria explosiva i els veïns van desallotjar ràpidament les seves habitacions i botigues, portant mobles i gèneres al mercat de Sant Josep. A més de les bombes del Cos de Bombers, van treballar-hi les de diversos establiments industrials i va utilitzar-se l’aigua  dels grans dipòsits que tenia el Liceu. El foc va propagar-se al dipòsit de vímets d’un cisteller immediat a la casa de Beates de Sant Agustí i a una habitació de la casa d’En Benito Julbe, que l’oficial Joan Klein inspeccionava comandant una secció de bombers quan va enfonsar-se el pis i va caure en l’immens braser que hi havia sota. La descripció de l’enterrament és tot un retrat de l’època:

 

El entierro, verificado el día 30, a las cuatro y media de la tarde, constituyó una verdadera manifestación de duelo.  Salió del Hospital de la Santa Cruz, figurando en la comitiva una sección de la guardia municipal montada; Banda municipal; varios peones camineros; guardapaseos; todos los bomberos en número de ciento cincuenta, con antorchas; el clero de la Merced (en cuya parroquia residía el difunto), con cruz alzada, y el clero del Hospital de la Santa Cruz, también con cruz alzada, que acompañó el cadáver hasta la puerta de la calle del Carmen.  Se colocó el féretro sobre una bomba que arrastraban cuatro bomberos, llevando las ocho gasas que se colocaron el jefe de la compañía, un individuo del Cuerpo, el arquitecto provincial, el presidente de la Asociación de Arquitectos, un síndico del Ayuntamiento, un representante de la familia, el señor inspector del Cuerpo y un teniente de alcalde.  Presidieron el gobernador civil señor Ibáñez de Aldecoa y un hermano del difunto, y a sus lados iban el alcalde don Alberto Faura y el maestrescuela de la Catedral Basílica don Manuel Villalonga, asistiendo un representante del capitán general, el Ayuntamiento en corporación con sus maceros, comisiones de la Diputación Provincial, Universidad, Academia de Bellas Artes, Escuelas especiales, otras corporaciones, casi todos los arquitectos de la Asociación, varios jefes y oficiales de ingenieros del ejército, otros militares, individuos de la Asociación de Maestros de obras y muchísimos particulares.  El acompañamiento era tan numeroso que ocupaba toda la calle de Fernando VII, desde la plaza de la Constitución a la Rambla de Capuchinos, parte de ésta y toda la de San José.  Al pasar el cadáver frente a donde había existido la antigua Universidad, un grupo de obreros que allí trabajaban entregó una corona y repartió sentidos impresos alusivos al acto.

 

 Josep Flamerich Rovira 28.08.1929     Carle Smith Montañés     28.08.1929

     

Poc després de mitjanit del 28 d’agost es va rebre avís per incendi en un taller i magatzem de fustes al carrer Joaquim Costa 24, i per apagar-lo van sortir efectius de la caserna Central i de les d’Hostafrancs, Exposició i La Sagrera. Una camioneta Ford que havia sortit de la caserna Central (parc de la Ciutadella) va bolcar en passar pel carrer Comerç, morint en l’accident el bomber preferent Josep Flamerich i el conductor Carles Smith i resultant ferits els bombers Josep Bigorra Farré, Pere Buira Birbe, Antoni Anglí Montaña i Antoni Arias Romano. Quan la dotació d’auxili va arribar al lloc del sinistre, la quarta planta de l’edifici, que tenia sòl i terra de fusta, era una immensa foguera, veient-se el foc des de molt lluny. Va poder ser localitzat i apagat cap a un quart de sis de la matinada gràcies a haver sortit els quatre autotancs de què disposava el Cos; salvant-se la resta de l’immoble, que tenia al primer pis una fàbrica de pianos, al segon un taller de camiseria, el tercer estava desocupat i al quart hi havia el taller d’ebenisteria sinistrat. L’Ajuntament va pagar les despeses d’enterrament de les víctimes i va acordar que la vídua del conductor Smith i la vídua i fills del bomber preferent Flamerich cobressin el sou íntegre dels respectius marits i pare. Totes les autoritats van expressar el seu condol a l’alcalde, qui va visitar les famílies de les víctimes, rebent-se també comunicacions dels Cossos  de bombers de Madrid, Irún, Coruña i del sometent de Granollers. Quan en l’enterrament va acomiadar-se el dol, van desfilar davant dels cadàvers dos cotxes de bombers tocant les campanes i va evolucionar un avió.

 

 

Bonaventura Aspa Badia           27.12.1929

Cap a les sis de la tarda del 23 de juliol, quan un cotxe del servei es dirigia pel camí vell de Roquetes a un foc de bosc als voltants de l’hospital de Sant Llàtzer, de Sant Andreu, en un paratge prop de la casa Masdéu va cedir el terreny en el moment que la roda del darrera del vehicle passava pel damunt d’un terraplè suportat per un mur de pedra. Van sofrir contusions el bomber Josep Casanovas Ribó i el conductor Francesc Espinal, però el bomber Bonaventura Aspa, que havia quedat atrapat sota del vehicle, va sofrir ferides prou greus per produir-li la mort sis mesos després. En sessió celebrada el 17 de juny del 1931, l’Ajuntament va reconèixer que la causa de la mort havia estat l’accident i va acordar abonar-li el sou íntegre a la vídua.

 

Claudio Garcia Pardo                  12.08.1930

Valentín Almazán Pérez              13.08.1930

Lluís Pons Fontdevila                  23.08.1930

 

 

Claudio Garcia Pardo      12.08.1930          Valentín Almazán Pérez      13.08.1930

   
 

Lluís Pons Fontdevila       23.08.1930

El 12 d’agost es va produir un incendi a la muntanya de Sant Pere Màrtir, de poca importància però de greus conseqüències, ja que les desgràcies de l’estiu anterior van tenir una fatal continuació l’estiu d’aquest any. La mateixa camioneta Ford que havia bolcat l’any anterior va sortir cap a les vuit del vespre de la caserna Central, al Parc, i en passar per l’avinguda d’Alfons XII (Diagonal) prop del carrer Casanova, un autobús de servei urbà va iniciar el gir per sortir del final del seu trajecte i, per evitar la imminent col·lisió, el conductor de la camioneta va girar ràpidament però va xocar amb el darrera de l’autobús, bolcant. El bomber preferent Claudio Garcia va ser portat en un taxi al dispensari de Sepúlveda, on va arribar sense vida, i van resultar ferits els bombers Valentín Almazán, Lluís Pons, Ramon Llauradó, Josep Bigorra, Fèlix Sáez, Ramon Verdún i el conductor Ramon Calvo. La matinada següent moria Valentín Almazán i deu dies després el bomber Lluís Pons.

Salvador Torredeflot Petit      30.08.1930

En els treballs d’esgotament d’aigua que es realitzaven en el vaixell “Roberto R”, que s’havia incendiat el dia 9 del mateix mes al port de Barcelona, el bomber Salvador Torredeflot va intentar salvar dos mariners que a les bodegues presentaven símptomes d’asfíxia, però perdé el coneixement i va morir asfixiat. L’enterrament, que a l’igual que els anteriors va pagar l’ajuntament, tingué lloc el primer de setembre, i la Comissió Municipal Permanent va acordar ascendir-lo a bomber preferent, en premi al seu heroisme, quedant el sou íntegre d’aquesta categoria per a la família, com també havia quedat en els casos anteriors. Consta també que l’Ajuntament va fer-se càrrec de les despeses de curació dels lesionats, fet que ara no seria notícia. Sens dubte, els anys 1929 i 1930  van ser fatals per als bombers de Barcelona, encara que també després hem tingut episodis ben dolorosos.

 

Antonio Edo Rives         03.12.1935  
El Cos de bombers havia estat demanat a les 22,21 hores de l’1 de desembre per l’ensulsiada de part dels edificis que s’estaven construint al carrer Còrsega 527 al 533, on hi havia ferits, i quan el tren d’auxili que anava pel carrer Provença va arribar al Passeig de Gràcia, els quatre o cinc automòbils que hi pujaven van aturar-se, però un taxi que no havia fet cas dels senyals de prioritat dels vehicles de bombers, va precipitar-se contra el furgó del servei on anava, assegut lateralment i sense protecció, el bomber Antonio Edo, qui va caure a terra amb tan mala fortuna que va perdre el coneixement i, ingressat a la “Quinta de Salud La Alianza”, va morir a dos quarts de quatre del dia 3. Consta a la informació que l’Ajuntament va ascendir-lo a bomber preferent, que va pagar les despeses de l’enterrament, al que va assistir-hi l’alcalde interí senyor Jaumar de Bofarull i inclús que, en expressar el seu condol a la vídua, va prometre als seus fills que els Reis no els oblidarien i que, malgrat que en arribar el dia ja no era alcalde, va obsequiar-los amb joguines pagades del seu peculi particular, delicada atenció que va ser molt agraïda.
   
 

 

Francesc Ribas i Muñoz     22.01.1951  
Incendi al local de la O.N.C.E., situat al carrer Ample nº 2, seguit d’una violenta explosió quan feia uns sis minuts que els bombers treballaven en l’extinció, en la que a més de la mort d’aquest bomber va sofrir ferides traumàtiques molt greus el Cap de Zona Martín Roger Ribera i cremades també greus el bomber Narcís Ibàñez Guanté. El bomber Àngel Loscos Tello va sofrir fractura de la cama esquerra i el també bomber Antoni Albiach Collell cremades menys greus. El sinistre, en el que també resultà greument ferit un empleat de l’organització, fou degut a imprudència per l’emmagatzematge de benzina al soterrani de l’edifici, segons sembla destinada a accionar el grup electrogen disposat per fer front als talls del corrent elèctric. Bon bomber i expert electricista, havia ingressat a Bombers el 12 de gener del 1949 i en la data de la seva mort era comptador de l’Agrupació Cultural i Esportiva dels Bombers i assidu col·laborador del seu Butlletí ¡ALARMA!, que tot just havia començat a sortir el setembre del 1949.

 

Àngel Martín i Serra       16.02.1952  
A les 18 hores 26 minuts del 15 de febrer havia estat requerit el nostre servei per extingir l’incendi declarat en un vagó de mercaderies a l’estació del Morrot i quan l’autotanc Pegaso Bt-9, formant part del tren d’auxili procedent dels parcs Central i Exposició, anava al lloc del sinistre, en deixar l’avinguda del Paral·lel per agafar el Passeig de Colom, va anar a estavellar-se contra el tramvia nº 216 de la línia 48, quedant l’estrep davanter esquerre del tramvia encastat en la part també davantera esquerra de l’autotanc, on anava el capatàs Àngel Martín i Serra, que dirigia la sortida, qui va patir ferides tan greus que van donar lloc a la seva mort la matinada següent, després d’haver estat intervingut a l’hospital Clínic. Àngel Martín havia ingressat al cos el 24 d’agost del 1928, era casat i tenia un fill de setze anys; feia pocs mesos que havia deixat el càrrec de president de l’Agrupació Cultural i Esportiva, on havia creat els equips de futbol, bàsquet i volley-ball i lluitat amb il·lusió per aconseguir una caseta de banys en una platja propera, per als bombers i les seves famílies.

 

Salvador Carreras i Martín 24.02.1956    Lluís Filella i Biosca            24.02.1956
    

 

Salvador Carreras i Martín          24.02.1956

Lluís Filella i Biosca                     24.02.1956

 

Per a esgotar de l’aigua d’un pou al pati interior de la vaqueria situada al nº 4 del carrer de Sant Cugat del Vallès, a la part alta de Gràcia, la bomba elèctrica fixa del qual havia sofert una avaria, van ser nomenats el caporal conductor Salvador Carreras, el conductor Macari Martín Fuertes i el bomber Lluís Filella, que van instal·lar una motobomba en una plataforma a uns set metres de profunditat i que va treballar sense novetat durant més de mitja hora; en deixar de treure aigua i suposant que s’havia arribat al nivell inferior, va baixar en Filella per parar-la, però en passar uns minuts i no dir res, mentre seguia funcionant, van baixar els seus companys i en Carreras, que anava primer, va caure intoxicat per l’òxid i l’anhídrid carbònics, tenint temps Martín per sortir-ne i demanar a l’amo de l’establiment que alertés a Bombers, ja que era clar el que havia succeït. Aquests van sortir amb una ambulància equipada amb l’aparell pulmotor, el vehicle extractor de fums i un altre vehicle amb personal. L’accés al pou no era fàcil, ja que es trobava al final d’un passadís estret d’uns quatre metres de llargada, situat a uns dos metres de fondària, i la pressa per treure els companys va fer que resultessin amb intoxicació els caporals Francesc Rosell Buil i Jaume Gallemí Casas i el bomber Josep Nadal Garcia, que van ser internats al proper hospital de l’Esperança, podent ser finalment trets els dos cossos, primer el del caporal Carreras i després el del bomber Filella, la recuperació dels quals no va tenir èxit, essent ingressats també sense vida al mateix hospital. Salvador Carreras tenia trenta-cinc anys, era germà del també conductor Alfons Carreras i gendre de l’antic sergent Julián Fuertes, havia ingressat a bombers el primer d’agost del 1945, era casat i tenia un fill de sis anys. Lluís Filella tenia trenta-dos anys, era fill del sergent Lluís Filella Marimon (que aquell dia estava també de servei) i nebot de l’antic sergent Agustí Filella, havia ingressat al cos el nou de juliol de 1947, era casat i tenia un fill de poc més de dos anys. L’enterrament va constituir una extraordinària manifestació de dol ciutadà, ja que la ràdio havia difós la notícia, i van assistir-hi innombrables autoritats civils i militars.

Joaquim Gadea i Castells   08.11.1959  
  Demanat el servei el dia 12 d’octubre per rescatar el cos d’un nen de sis anys ofegat en una bassa als terrenys d’una antiga bòbila, al final del Torrent Capó, de l’Hospitalet de Llobregat, va anar-hi un autotanc conduït per Joaquim Gadea i una ambulància, tot a les ordres del sergent Josep Rubio Hernández. Acabat el servei, l’ambulància va quedar encallada al fang i, en una de les maniobres per treure-la amb l’ajut de l’autotanc va fer un esforç que va produir-li un esquinç molt dolorós, malgrat el qual va tornar al parc conduint el seu vehicle. Després del diagnòstic inicial i un primer tractament, en no apreciar-se millora va ser portat a l’hospital de l’Esperança per un reconeixement complet, que no van arribar a fer-li ja que va morir poc després del seu ingrés. Tenia 38 anys i va deixar vídua i tres fills, el menor de pocs mesos.

 

Rafael Gimeno i Miguel     03.10.1964 Joan Calderón i Conesa    19.10.1964

 

 La matinada del 3 d’octubre es va produir incendi en una indústria transformadora de plàstics situada al número 41 bis del carrer del Rector Triadó, al barri de Sants, que en els primers moments no semblava tenir massa importància, encara que el primer problema plantejat era que no es podia estar dins del local sense aparells respiratoris, per la densa fumera sufocant que s’hi produïa i que augmentava ràpidament. Van demanar-se dos tancs més i aparells respiratoris i, seguint les indicacions dels veïns, el foc es va atacar primer des de les galeries de les cases del costat i després des del terrat de la posterior, sense poder evitar però que, uns 25 minuts després de l’arribada, es produís l’esfondrament de la coberta de la nau, de fibrociment sobre estructura de fusta, en les tres quartes parts posteriors, quedant a dintre, aïllats dels companys, el caporal Joan Calderón i els bombers Rafael Gimeno, Tomàs Vilagrasa Fabregat, Ricard Gutiérrez i Alfons Gómez Martín, encara que els dos darrers van aconseguir fer-se escàpols passant a l’interior a través de les flames i trencant el fibrociment de la coberta amb els cascos i la pròpia esquena, fins arribar als patis dels habitatges del darrera de la fàbrica. Va començar aleshores una frenètica lluita per salvar els altres companys, amb gairebé tot el personal disponible, al mateix temps que es lluitava contra el foc: el bomber Tomàs Vilagrasa va ser rescatat amb ferides de pronòstic reservat però els altres dos havien quedat immobilitzats i afectats pel foc, de manera que quan van poder ser rescatats patien cremades tan greus que els van produir la mort a l’Hospital Clínic, Gimeno a les 14,30 hores del mateix dia i Calderón setze dies després, durant els quals i intentant salvar-lo se li havia amputat primer la cama esquerra i després el braç del mateix costat. La premsa i, sobretot, la ràdio, van difondre àmpliament la notícia i els enterraments foren una gran manifestació de dol, no sols dels seus companys, sinó de tota la ciutat, rebent-se el condol dels companys d’arreu de l’estat. Ascendits respectivament a caporal i a sergent, a títol pòstum, Rafael Gimeno tenia 31 anys, havia ingressat a Bombers el 5 d’abril del 1957, formava part de l’equip d’immersió i del de gimnàstica ornamental i feia només catorze mesos que s’havia casat. Per la seva banda, Joan Calderón tenia 38 anys, havia entrat a bombers el 4 de febrer del 1952 i formava també part dels equips d’immersió i de gimnàstica ornamental, era casat i tenia dos fills, de set i vuit anys.

 

Miquel Parra i Parra   23.04.1969  

Havia entrat a bombers el mes de febrer del 1952 i, el matí del dia 13 de maig del mateix any, quan tornava a la caserna central amb l’equip d’onze persones que durant la nit havien treballat en el rescat del cos d’un treballador que havia quedat sepultat per un despreniment de terres a l’Hospitalet de Llobregat, en passar pel carrer Gavà, un taxi va interposar-se en el camí del camió del servei que els portava i, en intentar esquivar-lo, les rodes laterals van pujar damunt la vorera amb la mala fortuna que les del darrera van topar amb un abeurador que va fer bolcar el vehicle, resultant ferits tots els seus ocupants – Burguete, Carrasco, Casanovas, Corcuera, Franch, Gómez, Guillamon, Nuez, Pech, Vilar i ell – la majoria sense conseqüències greus. Però ell va patir una forta contusió a l’abdomen, amb hemorràgia interna produïda per la ruptura de la melsa en tres trossos (que va haver d’ésser extirpada), fractura de quatre vèrtebres i algunes costelles, esquinços i commoció cerebral, amb fractura de la base del crani i vessament intern. Va arribar a l’hospital Clínic traient sang per boca i ulls i va ser immediatament sotmès a una intervenció que va durar un parell d’hores, en la que la pressió va baixar fins a quatre, havent de rebre diverses transfusions de sang.

La seva permanència a l’hospital va durar quatre mesos, sortint-ne amb diferents seqüeles, entre les quals una hepatitis catarral i lleugeres alteracions mentals, de les que mai va arribar a refer-se completament.

 

Camilo Roigé i Prunera    27.11.1971

Emilio Monfill i Domingo       27.11.1971

Máximo del Valle i Tudela           27.11.1971

Camilo Roigé i Prunera    27.11.1971

  Emilio Monfill i Domingo       27.11.1971

     
Máximo del Valle i Tudela 27.11.1971  
                                

 

No era la primera vegada que s’anava per un incendi a la factoria que Iberia Radio S.A. tenia al carrer Pujadas xamfrà a Àvila, però en les altres vuit el foc havia pogut ser localitzat i apagat sense problemes especials. El 1962 n’havien tingut un, dos el 1965, tres el 1967 i dos el mateix 1971, els mesos de setembre i octubre. Però el que ningú podia preveure era que aquest costaria la vida a tres dels nostres homes.

A les 17 hores i 58 minuts del 27 de novembre es va rebre doncs l’avís d’incendi; l’edifici estava constituït per un cos antic de planta baixa i dos pisos, amb estructura de formigó armat i metàl·lica i encavallades de fusta sostenint la coberta, de planta quadrada i situat al centre de l’illa, i un edifici modern molt més gran que l’envoltava per dos costats i arribava fins al xamfrà Pujadas/Àvila (nº 112 i 66, respectivament), de planta soterrani, set plantes sobre rasant i façana als dos carrers, amb estructura de formigó armat fins el segon pis en la primera ampliació i amb perfils metàl·lics la resta, i els forjats de pis tenien bigam de ferro, sense protecció aparent.

En arribar el tren d’auxili del parc Central amb el cap de guàrdia senyor Teixidó, hi havia ja el d’Almogàvers, que entrant pel carrer Pujades havia instal·lat dues línies de mànega de 45 mm, a través de la planta segona de l’edifici nou i atacava el foc que, segons les indicacions dels pocs treballadors que hi quedaven, estava “cap al final” de la planta, reforçant-se aquest atac amb una altra línia a la planta segona, dues a la tercera i una a la quarta, ja envaïdes pel fum. Els directius d’una indústria veïna, alarmats per la probable propagació del foc, van indicar a bombers la possibilitat d’atacar-lo directament des d’ella, i això va permetre conèixer que l’edifici antic cremava ja totalment a l’arribada dels bombers, la seva disposició dins de l’illa i com atacar l’incendi per aquest nou front, amb tancs situats als carrers Àvila i Llull. L’enfonsament de la coberta de l’edifici antic, una hora després de l’arribada dels bombers, va donar lloc a un fort increment de la temperatura dels gasos de combustió que passaven al nou i obligà a evacuar les posicions que s’hi ocupaven, i per tant va sortir el personal de les plantes segona i tercera, però no va poder ser ordenada la de la quarta, perquè la calor bloquejava ja l’escala d’accés.

A partir d’aquell moment no es va saber res més dels bombers del Valle i Monfill, essent inútil l’intent d’arribar a la seva planta amb l’escala Eg-5. Poc després va trobar-se a faltar el caporal Roigé, l’última posició coneguda del qual havia estat a la planta tercera, on degué quedar atrapat per l’esmentada invasió de gasos calents. Per comprendre d’una banda la dificultat d’evacuació i de l’altra la ràpida propagació del foc a totes les plantes dels dos edificis, cal explicar que aquestes no tenien subdivisions formals però estaven plenes de prestatgeries, estibes de materials i màquines que formaven intricats passadissos i que, segons va poder-se comprovar després, al darrera de l’escala principal hi havia una mena de muntacàrregues obert que comunicava les plantes segona, tercera i quarta i per on, poc després d’haver evacuat la segona i tercera, devien pujar els gasos sobtadament inflamats que des de fora van sentir-se com una explosió. Generalitzat l’incendi, va ser atacat des de les indústries i cases veïnes fins la total extinció, a darreres hores del dia, quedant un reforç mentre va durar el desenrunament i es va portar a terme la delicada i penosa tasca de busca que, a un quart de nou del vespre del dia 3 de desembre, va permetre trobar les restes - no identificables a la vista - dels infortunats companys.

La notícia va córrer, i tant la capella ardent com l’enterrament, en tres petits taüts que feien escruixir, van motivar una càlida expressió d’estima ciutadana i que, a més de la paga vitalícia corresponent a la categoria immediata superior, l’Ajuntament concedís als seus familiars directes l’ajut econòmic més important acordat fins aleshores per casos d’aquesta índole.

 

Salvador Font i Jaén       22.09.1974  

Quan faltaven vuit voltes per acabar la prova dels 250 c.c. de la carrera motociclista corresponent al XXIV Gran Premi d’Espanya i XXVII Gran Premi Internacional de Barcelona, que se celebrava aquest diumenge al circuit de Montjuïc, un dels corredors va sofrir una aparatosa caiguda que va motivar la seva retirada i també, naturalment, de la moto. El bomber Salvador Font, que estava de servei al circuit, va veure que havien quedat a la pista unes restes de la moto que podien suposar perill i va córrer a treure-les, essent atropellat violentament per un dels corredors, que també va caure. La sistemàtica desobediència dels corredors als senyals de reducció de la marxa va obligar a tallar la carrera i Salvador Font, que havia sofert amputació traumàtica d’una cama, commoció i altres ferides de consideració, va ser traslladat al Centre Quirúrgic d’Urgències de Perecamps, on van intervenir-lo quirúrgicament, semblava que amb èxit, però malauradament va morir quan ingressava a l’habitació de l’hospital procedent del quiròfan. La capella ardent va ser instal·lada al Parc Central, on la tarda següent va ser celebrada l’eucaristia en memòria del company amb presència de destacades autoritats, companys de molts cossos de bombers i també, tota vegada que havia estat un destacat esportista practicant la lluita lliure, representacions del món de l’esport. Salvador Font havia ingressat a bombers el      tenia     anys i va deixar esposa i una filla, ja casada.

 

 

 

Joaquim Morera i Benages 27.04.1975  

Era diumenge i hi havia una cursa d’automòbils de Fórmula I al circuit de Montjuïc, a la que com sempre hi assistia un equip de bombers de Barcelona del que formava part el bomber Joaquim Morera, que va ser situat en una corba estratègica, on va produir-se la sortida de pista d’un dels bòlids, que va causar la seva mort i la de tres persones més, espectadors de la prova. La capella ardent va ser instal·lada  a l’aleshores Parc Central de bombers, on al matí següent va celebrar-se una missa a la que van assistir, ultra els seus companys, les primeres autoritats civils i militars de Barcelona i nombroses delegacions de bombers de Catalunya. Havia entrat a Bombers el 1r d’agost del 1945, tenia     anys, estava casat i no tenia fills.

 

 

 

 

José Rodríguez Rodríguez 30.07.1976  
 

Un incendi de pneumàtics a l’aire lliure, en solar sense tancar on es desballestaven automòbils, tenia de ser un servei més però va convertir-se en tragèdia per l’electrocució del bomber José Rodríguez, que va produir-se quan anava a obrir un armari de l’autotanc B-24 per treure’n unes mànegues. El vehicle havia estat estacionat en lloc adient per atacar l’incendi, sense que per causa de la intensa fumera i de l’aïllament que suposaven les rodes, el seu conductor es donés compte de que l’antena del cotxe tocava una línia de FECSA d’11.000 volts, que tenia el cable inferior a només 3,15 metres de terra quan l’alçada mínima reglamentària és de 6 metres. Va rebre també una forta descàrrega el bomber Pascual Plazas Ripollès, amb la sort de saltar rebutjat quan va tocar l’autotanc. El caporal José Luís Diéguez Fernández i el conductor de l’altre autotanc, Juan Conejero Tebar, van sofrir també electrocució en intentar treure el seu company, però van salvar-se per la ràpida actuació del conductor, que va moure el vehicle separant-lo del contacte. Van ser inútils els esforços dels nostres serveis sanitaris, que van practicar a l’accidentat respiració artificial i massatge cardíac, els de l’ambulatori de Sant Martí i els del Centre d’Urgències de Perecamps, que no aconseguiren tornar-li la vida.  José Rodríguez havia ingressat a bombers el     , tenia     anys i era solter. El dia següent va celebrar-se al pati de l’aleshores Parc Central una missa en sufragi de la seva ànima, a la que a més dels components del servei van assistir-hi les autoritats i nombroses representacions, sortint seguidament el fèretre cap al seu poble natal de Meda, a la província d’Ourense.

 

Jordi Jutglar i Baena      08.01.1982  
Edat? Feia prop d’un any que havia ingressat a bombers, com a becari, formant part de la més nombrosa de les promocions que hi ha hagut a bombers fins ara, era Instructor de l’E.C.A.M. (Brigada Especial d’Alta Muntanya) de la Federació de Muntanyisme i havia entrat a formar part de la B.E.R. (Brigada Especial de Rescat) del nostre Cos. El dia abans havia sortit amb els dos companys de la Brigada Joan Asín i Eduard Ruíz, per preparar unes pràctiques d’escalada al massís del Pedraforca, passant la nit al refugi Estassen, on van arribar avançada tarda, però el guarda del refugi els va comunicar que un grup que havia arribat aquell matí hauria d’haver tornat ja i temia que s’haguessin perdut. Van equipar-se altra vegada i van fer una exploració en una àmplia zona, però la nit els va obligar a tornar i deixar la recerca pel matí següent, a trenc d’alba. Anaven els tres en fila per arribar a un cim des d’on poder atalaiar una extensa àrea i, com que la pujada era suau, no havien considerat necessària la cordada, ja que pujaven amb facilitat amb l’ajut dels piolets, trepitjant la neu cruixent amb les pesades botes guarnides de grampons. Jutglar tancava la marxa i, en un moment donat, Asín i Ruíz van sentir un soroll lleu però alarmant i, en girar-se, tot just van veure com el seu amic Jordi queia a l’abisme, rodolant per la gelada vessant. Aclaparats, van veure també que el cos del company quedava aturat per unes roques que sobresortien damunt d’un buit de difícil accés. Des del post de la Guàrdia Civil de Saldes van demanar-se reforços als bombers de Barcelona, essent molt penosa la recuperació del cos que, després dels tràmits legals, va ser portat al parc Central, on els seus companys de promoció van formar-li la guàrdia d’honor. Queda el resignat dolor dels seus pares i de la seva jove esposa, amb la que feia només tres mesos que s’havia casat; ella també estimava la muntanya i per això no podrà odiar, com potser faria un profà, el massís del Pedraforca.                                                    

 

Manuel Ortega Yeste   11.05.1987

 
Cap a les 10,30 hores va ser rebut l’avís d’incendi al segon soterrani del Gran Hotel Sarrià, de Barcelona, edifici que té 21 plantes però no escales d’evacuació suficients, afectant un emmagatzematge de material administratiu i estris obsolets de l’hotel, que estava en procés de renovació, amb una ocupació de clients bastant inferior a l’habitual, essent evacuades unes tres-centes persones, entre clients i personal. Dels més de cent bombers que van participar en l’extinció del foc, els que van entrar al soterrani van fer-ho utilitzant equips de respiració autònoma. També en portava el bomber Manuel Ortega, que havia entrat al soterrani junt amb un company que va poder sortir en acabar-se-li la reserva d’aire i que va ser qui va donar l’alarma d’haver perdut el contacte amb ell: malauradament, quan va poder ser trobat, cap a la una del migdia, ja era mort per asfíxia després de treure’s la màscara, evidentment per haver-se-li acabat l’aire. Manuel Ortega havia participat en innombrables competicions ciclistes, havent-hi aconseguit un centenar de trofeus, entre els quals el de subcampió del mon de ciclisme per bombers, tenia complexió atlètica i era conegut entre el companys per la seva decisió. Havia ingressat a bombers el ....., tenia 33 anys i era solter.

 

Antonio Redondo Andújar  23.03.1995  
Una data de trist record per a tots nosaltres va ser el 22 d´abril de 1995, en què va succeir la mort del nostre company Antonio Redondo en el decurs de l´extinció de l´incendi de la fàbrica de complements de bany " Duscholuch". Nascut 07.09.1945 en Palma del Rio (Cordoba) va ingresar al Servei d´Extinció d´Incendis i Salvament el 30.04.1975. Tots els que amb ell vàrem treballar,volem recordar la seva persona com la del company que tots hem desitjat tenir al costat alguna vegada. En els actes fúnebres, celebrats al Parc Central del carrer Provença 178, van ser presents l´alcalde de Barcelona, Excm. Sr. Pascual Maragall, diversos responsables de l´àmbit de la Via Pública i representants d´altres cossos d´Extinció i Seguretat, que conjuntament amb els companys del bomber mort, varen acompanyar la dona ,fills,pares i familiars. L´alcalde de Barcelona va lliurar-li a titol pòstum la medalla d´or de la ciutat

 

   Jordi Mur i Muntanyá  
Mur i Muntanyá, Jordi. Pilot agroforestal i Sergent dels Bombers de Barcelona. Mort en accident d'avioneta a Navàs (Bages). 26/06/2003. Tenia 53 anys.

 

 

   
 

 

  - José Garrido i Gámez  
- Garrido i Gámez, Jose. Bomber de Barcelona. Mort en accident en un rescat d'un nen dins una Estació Transformadora. 27/02/2009. Tenia 28 anys.

 
 - Pablo Calvo Sanchez  

Pablo Calvo Sanchez, era bomber de Barcelona, tenia 52 anys d’edat i estava destinat al Parc de Montjuïc

. El passat 2 de maig va patir un accident laboral quan es trobava de guàrdia a la seva caserna.

 L’accident es va produir durant la maniobra d’un vehicle de servei que sortia del parc per un avís d’incendi a Ciutat Vella.

 Ràpidament va ser atès pel seus propis companys i per dues ambulàncies del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) que van arribar al Parc.

 Pablo Calvo va ser traslladat i ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona per diversos traumatismes molt greus.

Després de lluitar durant un mes per superar les ferides i lesions, va morir el 8 de juny.

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CAU DEL JUBILAT dels Bombers de Barcelona

 

 

 

EL MONUMENT AL BOMBER

 

 

El dia 26 de gener del 1.967 va ser inaugurat el que va proclamar-se com a monument al bomber, al jardinet que havia quedat al xamfrà dels carrers Provença i Villarroel després de la construcció d’un bloc d'habitatges en la part d’aquest segon carrer que completava el solar del que era Parc Central dels bombers de Barcelona.

 

Aquesta dedicació va ser una iniciativa de Ràdio Nacional d’Espanya, essent delegat del Servei En José Luís Torres Cáceres i alcalde de la ciutat En Josep Maria de Porcioles i Colomer, que van inaugurar-la en un acte solemne. L’estàtua representa un bomber que salva una nena d’un suposat sinistre, la va tallar l’escultor Sebastià Badia, deixeble del conegut escultor català Manolo Hugué, i va inspirar-se en la figura del bomber de Barcelona Francesc Gascón Albero.

 

L’estàtua ha complert durant anys la funció de monument que se li havia atribuït, i tant nosaltres en dates assenyalades com els ciutadans anònims en qualsevol moment hem dipositat als seus peus rams de flors en senyal d’homenatge als bombers, especialment als que havien mort en el compliment del seu deure.

 

Però enteníem que un monument, per ser-ho, necessita una dedicatòria explícita, cosa que ens va fer pensar en complementar-lo de manera adient i, dés de la creació del CAU DEL JUBILAT com a secció de l’Agrupació Cultural i Esportiva dels Bombers de Barcelona, el març del 1996, el nostre Delegat Josep Martí i Bòria va mantenir la idea fins a interessar els altres membres de la junta en el projecte d’una placa que completés dignament aquest espai, projecte que es va aprovar en assemblea general ordinària del mes de febrer de 1.999 i va portar-se a terme com ara pot apreciar-se, encastada en una pedra natural que es va considerar adient.

 

La proposta a l’assemblea plantejava tres possibilitats: interessar l’Ajuntament per tal que anés al seu càrrec, buscar una empresa que ho financés o fer-ho per subscripció entre nosaltres, aprovant-se per aclamació aquesta tercera possibilitat, que en la intenció d’aquell moment volia dir entre els jubilats, però que vam entendre tot seguit que havia d’incloure també els bombers en actiu.

 

Així, el dia 8 de març del 1999 vam iniciar la celebració de la festa del nostre Patró Sant Joan de Déu amb la inauguració de la placa esmentada, fosa en bronze i encastada damunt d’una pedra natural fixada a terra, davant de l’estàtua i amb la següent inscripció:

 

BOMBERS DE BARCELONA

 

EN HOMENATGE

 

ALS COMPANYS MORTS

 

AL SERVEI DELS CIUTADANS

 

considerant que, ara sí, el conjunt constitueix un veritable Monument al Bomber, i no solament de Barcelona, sinó de qualsevol altra població o país.

 

 

BOMBERS DE BARCELONA MORTS AL SERVEI DELS CIUTADANS

 


 

Joan Klein Noriega               27.03.1877

Josep Flamerich Rovira      28.08.1929

Carles Smith Montañés      28.08.1929

Bonaventura Aspa Badia    27.12.1929

Claudio García Pardo         12.08.1930

Valentín Almazán Pérez     13.08.1930

Lluís Pons Fontdevila          23.08.1930

Salvador Torredeflot Petit  30.08.1930

Antonio Edo Rives              03.12.1935

Francesc Ribas i Muñoz      22.01.1951

Àngel Martín i Serra           16.02.1952

Salvador Carreras i Martín  24.02.1956

Lluís Filella i Biosca             24.02.1956

Joaquim Gadea i Castells    08.11.1959

Rafael Gimeno i Miquel       03.10.1964

Joan Calderón i Conesa      19.10.1964

Miquel Parra i Parra           23.04.1969

Camilo Roigé i Prunera       27.11.1971

Emili Monfill i Domingo        27.11.1971

Máximo del Valle i Tudela   27.11.1971

Salvador Font i Jaén          22.09.1974

Joaquim Morera i Benages 27.04.1975

José Rodríguez Rodríguez 30.07.1976

Jordi Jutglar i Baena          08.01.1982

Manuel Ortega Yeste         11.05.1987

Antonio Redondo Andújar  23.03.1995

Jordi Mur i Muntanyá           26.06.2003

Miras

José Garrido i Gámez           27.02.2009

Pablo Calvo Sanchez          08.06.2011


 

 

 

 

 

La placa de bronze dedicada, sobre pedra natural,

 

va ser incorporada al monument als morts en servei el dia de

 

Sant Joan de Déu del 1.999

 

Ha estat una iniciativa del CAU DEL JUBILAT

 

de l’Agrupació Cultural i Esportiva dels Bombers de Barcelona

 

per subscripció entre tots els bombers